Oscuridad

Me desperté triste, con la autoestima muy baja y sin ganas de hacer nada. Salí al comedor grite tu nombre varias veces y no me respondías.Cuando fuí a buscarte a la habitación vi que no estabas, miré en el baño y tampoco, te llame al movil pero no me contestabas y entonces me acordé que ya no estabas a mi lado, que habías muerto y que nunca volverías. Me sumí en un profundo lloro y me tire al suelo, todo por lo que yo había luchado, mi amor por ti, había desaparecido por culpa de una estupida enfermedad. Recordaba tus ultimas palabras: PROMETEME QUE SERAS FELIZ CON OTRO.Tenías 26 años cuando desapareciste de mi vida y, ese día, mi vida dejó de tener sentido. Yo divagaba de un lugar a otro de la casa sin fuerzas para salir a la calle, sin ganas de enfrentarme al mundo real, porque sabia que tu no estarías ahi para ayudarme si tenía problemas. Mis amigos me decían sin parar que volviera a hacer vida normal pero yo no tenia ganas de comer, ni de ir al gimnasio e incluso había dejado el trabajo, la unica cosa por la que yo seguía luchando después de tu muerte.Mientras lloraba iba recordando todos los buenos momentos que habíamos pasado juntos, todos aquellos ratos en el parque, los viajes a rincones perdidos de la civilización, la compra de nuestro piso, todo lo bonito fruto de nuestro amor...No queria tirar nada tuyo, todo lo queria para mi, porque te queria recordar toda la vida. Como una parte muy importante de mi vida, que tal vez no volvieria a suceder nunca.ME HUNDÍ EN UN AGUJERO SIN SALIDA

Boig per tu

M'agrada tocar-te i que em toquis,
m'agrada besar-te i que em besis,
m'agrada dormir amb tu i sentir la calor que desprens.
Perquè quan estic amb tu la vida sembla una altra,
i no hi ha res que pugui canviar això.
Perquè tu ets la flama que ilumina la meva vida,
perquè sóc presoner del teu cos,
perquè ets el joc en el qual jo estic viciat i en el que penso jugar tots els dies de la meva vida,
enbogint amb la tonteria de que no acabi mai aquest joc.
Perquè estic boig per tu,
per com em tractes, per com em mires i per com em sedueixes,
perquè podria estar hores i hores miran-t'he i no em cansaria mai
T'estimo amb bogeria i cada dia qque passa estic més BOIG PER TU

¿Cómo seria yo a los cuarenta?

De pequeño siempre me preguntaba como seria yo a los cuarenta años. Cuando mis amigos y yo hablábamos del paso del tiempo, nos dedicábamos a pensar en como seriamos cuando tuviéramos cuarenta años. Ahora que los tengo sé como son.

Mi vida transcurre en la ciudad de Barcelona, en el centro de la enorme ciudad se encuentra la empresa para la que trabajo y de la cual tengo acciones. Ocupo un despacho situado en la planta cuarta y en la cual se sitúa el departamento de protoloco y relaciones institucionales de una empresa que se dedica a organizar eventos. Junto a mi despacho, en el pasillo, se encuentra la mesa de Sonia, mi secretaria desde hace más de 10 años y con la cual comparto una gran amistad, cuyas funciones son las de ocuparse de mi agenda, tanto privada como de trabajo, de mi cartera de clientes y de gestionarme todos los recados que tenga que llevar a cabo. Mi sueldo, el suficiente como para vivir y pagar una hipoteca, es el típico sueldo de directivo medio, que solo piensa en vivir y disfrutar de la vida.

Fuera del trabajo mantengo, desde hace años, una relación estable con Jaume Llibert, un antiguo compañero de universidad del que estoy muy enamorado y viceversa. Vivimos en un piso de 130 metros cuadrados en el paseo de la Bonanova, un lugar del que estoy enamoradísimo por sus calles, sus antiguas tiendas y sus edificios modernistas. Mi casa esta decorada al estilo moderno de la época y sus enormes ventanales transmiten una luminosidad muy acogedora. Jaume, aficionado a las obras de arte, decoró el salón con cuadros de pintores modernistas y mobiliario adecuado al arte. El verdadero amor de mi vida son mis dos hijos gemelos, Martina y Lohan, a los que quiero con locura. Los adopté cuando tenían unos meses y no me podía despegar de ellos, es una de las mejores cosas que me ha pasado en la vida. Me encanta llevarlos de compras, a pasear y dejar que corran al aire libre en el campo los fines de semana. No me puedo olvidar de Custo, el schnauzer terrier que lleva con nosotros cinco años, un perro maravilloso, amigable y muy divertido. A Custo le encanta ponerse entre Jaume y yo cuando estamos en el sofá los días de lluvia que nos quedamos en casa y, sobretodo, le encanta que le de de comer galletitas en forma de hueso.

Mi entorno social es una de las mejores cosas que tengo en la vida. Personas con las que llevo compartiendo amistad durante muchos años, que me entienden y a las que quiero con locura. Con ellas he compartido muchas cosas de mi vida, viajes inolvidables y fiestas que recordare toda la vida. Todos se dan siempre por aludidos ya que los tengo en un rinconcito de mi corazón y nunca se irán de allí.

Para acabar, decir que para mi los cuarenta están siendo los mejores años de mi vida y que espero poder disfrutar de todo lo que me rodea muchísimos años más.

Nit Romàntica

Aquella nit vaig arribar puntual a casa. A l'entrar, una olor a encens invadia el pis. Hi havia espelmes per tot arreu i al terra, unes fletxes fetes amb petals de rosa guiaven una direcció.Tot estava decorat amb un aire molt romàntic, molt sensual, i dels altaveus sortia musica de Bachs com una melodia enamoradissa.Aquelles fletxes que guiaven al terra conduien cap a la l'habitació, on el llit estava cobert de roses i a un dels costats hi havia una cubitera amb una ampolla de cava, dues copes de cava i unes maduixes amb nata.La fletxa continuava cap al bany. Allà m'esperava el meu princep blau, dins la banyera d'hidromassatge plena de petals i de trossos de préssec.Llavors vaig adonar-me'n que ell tampoc s'havia oblidat del nostre aniversari. Aquell dia feia vuit anys que haviem començat a sortir com a parella formal i era un dia molt especial.En Jaume s'ho havia muntat molt bé, havia decorat tot el loft amb petals de rosa, a sobre del llit roses, havia encarregat una càtering i al saló hi havia un paquet que cridava força l'atenció.Aquell va ser, per a mi, un dels millors dies de la meva vida. Vam passar una nit preciosa i ens vam adonar que ens estimaven moltissim.

Desesperació

Anava d'un cantó a l'altre de la ciutat. Al meu pas, els carrers s'anaven fent estrets i sentia una sensació de claustrofòbia molt gran.
Corria sense parar, d'un lloc a l'altre dels carrers, intentant buscar una sortida, no veia res i tot semblava acabar en un punt determinat. Buscava en Jaume amb desesperació, com si ell no estigués, com si hagués desaparegut per uns instants i m'hagués deixat sol davant aquell perill.
De sobte, em desperto. Estava a la habitació, empapat de suor i amb una respiració força accelerada. S'encèn el llum, en Jaume s'havia despertat sobressaltat pel meu ensurt.
El vaig abraçar, vaig abraçar-lo intensament. Plorava perquè havia patit i no sabia el perquè, no sabia si això volia dir alguna cosa, si m'estava anunciant un futur pròxim.
Aquella nit em vaig adonar que estava completament enamorat d'en Jaume i que mai el deixaria espacar, estava disposat a compartir amb tota la vida...

Moments lliures

Baixava per la Ronda genaral Mitre en dirreció la Diagonal amb un pas lent i atontat. Anava mirant a les gents que passàven pel meu costat, la majoria treballadors que anàven d'un lloc a un altre de la ciutat fent encàrrecs pels seus superiors.Com que tenia una horeta abans de tornar al despatx i veure'm amb un client, vaig entrar a l'Illa Diagonal per fer un parell de compres. Amb un cafè d'Starbucks a la mà i amb una bossa del FNAC a l'altra anava donant un cop d'ull per les botigues i observant les novetats de la temporada.Una de les coses que més em relaxava era passejar per Barcelona. Quan estava estressat, agafa el metro i anava a passejar pel Born, pels carrers de la Boqueria i pel barri gòtic. Tot allò era per a mi una font molt gran d'inspiració...Quan vaig arribar per la nit a casa, en Jaume estava fent el sopar i havia encès una barreta d'encens. Durant el sopar vam estar parlant sobre el viatge que volia fer a Nova York. A en Jaume no li agradaven molt els viatges llargs, tot i que sovint els havia de fer per qüestions de treball.Vam decidir que el diumenge em parlaríem amb més tranquilitat. Aquella nit ens vam estirar al sofà amb la manta a veure una pel·lícula, abraçats el dos i molt enamorats.

Dinem junts...

A l'hora de dinar, havia quedat amb en Jaume per dinar junts. Com que en Jaume treballa només pel matí els dilluns, tenia tota la tarda lliure i podia dinar tranquilament amb mi. Haviem quedat al "Julivert meu" que era un restaurant que hi havia a prop del despatx. Puntual com sempre, estava esperant a la taula que a ell sempre li agradava per dinar: una taula quadrada que donava just a la Via Augusta.
- Com ha anat el dia amor?
- Bé, he tingut dues operacions i una consulta i no he parat de discutir amb la meva ajudant perquè no em deia les coses clarament. I tu Miquel?
- Doncs he tingut una reunió amb un dels directius de l'empresa per la que haig d'organitzar l'esdeveniment de la setmana que be i he parlat amb la Silvia que està a Amsterdam en un congrés d'organitzadors d'esdeveniments.
Normalment els dilluns sempre quedabem per dinar, si jo no tenia dinars amb clients, i planejavem tota la setmana perquè després no hi haguessin complicacions. A mi m'agradava tenir-ho tot controlat, ja que en Jaume era d'aquelles persones que no paraven quietes tot el dia. Tenia moltes consultes i operacions en diferents clíniques i hospitals de Barcelona i sempre estava amb el cotxe amunt i avall.
Vam acabar de dinar i ens vam dirigir cap al guardaropía per agafar les coses. En Jaume es va posar l'americana, l'abric i la bufanda i va agafar el maletí de metge que sempre portava a sobre. Jo, en canvi, només portava un abric preciós que m'havia regalat ell pel meu aniversari juntament amb la bufanda que anava a joc.
Ens vam acomiadar amb un petó i cadascú va agafar el seu rumb.

Era un dilluns fred del mes de gener, en Jaume havia sortit aviat de casa per anar a treballar. Jo aquell dia entrava a treballar més tard i m'havia quedat fent cosetes del pis per avançar feina.Mentre recollia les coses, anava veient fotografies dels primers anys de parella amb en Jaume, de les tardes que haviem passat al parc Güell i de totes aquelles sortides de sol que haviem vist a la barceloneta mentre corriem. M'enrecordava perfectament de tot el que havia viscut amb ell, i es que havien passat ja set anys des que vam iniciar la relació.Una de les coses que sempre em diu quan estem estirats al sofà és: "Per mi Miquel ets el més important en aquesta vida".Quan anava de camí cap a la feina, vaig aturar-me davant d'una agència de viatges i vaig pensar que seria una bona idea fer una escapada a algun lloc per desconnectar de tot. Però la qüestió era, quan? En Jaume estava massa enfeinat a la clínica i jo no sabia quan podia agafar vacances, així que vaig decidir que més endavant ho estudiaría.Una de les coses que mñes il·lusió em feien a la vida era la idea de tenir fills. En Jaume i jo haviem anat a veure vàries agències d'adopció, però en totes ens havien dit que pel fet de ser homosexuals no ens era possible. Un altre recurs era marxar a Estats Units i contractar una mare de lloguer, ja que per la feina d'en Jaume no seria tant complicat.Haviem estudiat la possibilitat de marxar un parell d'anys als Estats Units, en Jaume treballaria de cirurgià a Nova York i jo podria treballar organitzant events com fins ara. Així podriem contractar una mare de lloguer i tenir els fills que sempre haviem desitjat....

Aires de retorn

I passejava jo per la Plaça Catalunya amb uns aires de tristesa a la cara, era l'any 1950 i poc faltava perquè els meus pares i jo marxessim a Boston, on passats molts anys, em convertiria en un dels homes més importants de la ciutat. Avui, han passat 30 anys des que vaig deixar Barcelona, des que vaig deixar els meus amics i la meva familia. Però sé que em rebran amb els braços oberts i podré tornar a viure amb ells un dinar meravellós, tot i que sigui l'ultim que faci, doncs ells no ho saben però m'estic morint.

Hola a tots!!!

Avui és el primer dia del meu blog i e posat aquesta imatge que m'ha semblat molt interessant. En part té raó el que diu ja que la avu en dia el numero de multes arriba a ser tan elevat que la DGT es deu dedicar a comptar els calers que guanya amb les multes, i axiò que arriben a ser costoses.

En fi esperem que el numero de multes baixi i que estiguin més pendents de la seguretat.

Adéuu!!