Desesperació

Anava d'un cantó a l'altre de la ciutat. Al meu pas, els carrers s'anaven fent estrets i sentia una sensació de claustrofòbia molt gran.
Corria sense parar, d'un lloc a l'altre dels carrers, intentant buscar una sortida, no veia res i tot semblava acabar en un punt determinat. Buscava en Jaume amb desesperació, com si ell no estigués, com si hagués desaparegut per uns instants i m'hagués deixat sol davant aquell perill.
De sobte, em desperto. Estava a la habitació, empapat de suor i amb una respiració força accelerada. S'encèn el llum, en Jaume s'havia despertat sobressaltat pel meu ensurt.
El vaig abraçar, vaig abraçar-lo intensament. Plorava perquè havia patit i no sabia el perquè, no sabia si això volia dir alguna cosa, si m'estava anunciant un futur pròxim.
Aquella nit em vaig adonar que estava completament enamorat d'en Jaume i que mai el deixaria espacar, estava disposat a compartir amb tota la vida...