Dinem junts...

A l'hora de dinar, havia quedat amb en Jaume per dinar junts. Com que en Jaume treballa només pel matí els dilluns, tenia tota la tarda lliure i podia dinar tranquilament amb mi. Haviem quedat al "Julivert meu" que era un restaurant que hi havia a prop del despatx. Puntual com sempre, estava esperant a la taula que a ell sempre li agradava per dinar: una taula quadrada que donava just a la Via Augusta.
- Com ha anat el dia amor?
- Bé, he tingut dues operacions i una consulta i no he parat de discutir amb la meva ajudant perquè no em deia les coses clarament. I tu Miquel?
- Doncs he tingut una reunió amb un dels directius de l'empresa per la que haig d'organitzar l'esdeveniment de la setmana que be i he parlat amb la Silvia que està a Amsterdam en un congrés d'organitzadors d'esdeveniments.
Normalment els dilluns sempre quedabem per dinar, si jo no tenia dinars amb clients, i planejavem tota la setmana perquè després no hi haguessin complicacions. A mi m'agradava tenir-ho tot controlat, ja que en Jaume era d'aquelles persones que no paraven quietes tot el dia. Tenia moltes consultes i operacions en diferents clíniques i hospitals de Barcelona i sempre estava amb el cotxe amunt i avall.
Vam acabar de dinar i ens vam dirigir cap al guardaropía per agafar les coses. En Jaume es va posar l'americana, l'abric i la bufanda i va agafar el maletí de metge que sempre portava a sobre. Jo, en canvi, només portava un abric preciós que m'havia regalat ell pel meu aniversari juntament amb la bufanda que anava a joc.
Ens vam acomiadar amb un petó i cadascú va agafar el seu rumb.

Era un dilluns fred del mes de gener, en Jaume havia sortit aviat de casa per anar a treballar. Jo aquell dia entrava a treballar més tard i m'havia quedat fent cosetes del pis per avançar feina.Mentre recollia les coses, anava veient fotografies dels primers anys de parella amb en Jaume, de les tardes que haviem passat al parc Güell i de totes aquelles sortides de sol que haviem vist a la barceloneta mentre corriem. M'enrecordava perfectament de tot el que havia viscut amb ell, i es que havien passat ja set anys des que vam iniciar la relació.Una de les coses que sempre em diu quan estem estirats al sofà és: "Per mi Miquel ets el més important en aquesta vida".Quan anava de camí cap a la feina, vaig aturar-me davant d'una agència de viatges i vaig pensar que seria una bona idea fer una escapada a algun lloc per desconnectar de tot. Però la qüestió era, quan? En Jaume estava massa enfeinat a la clínica i jo no sabia quan podia agafar vacances, així que vaig decidir que més endavant ho estudiaría.Una de les coses que mñes il·lusió em feien a la vida era la idea de tenir fills. En Jaume i jo haviem anat a veure vàries agències d'adopció, però en totes ens havien dit que pel fet de ser homosexuals no ens era possible. Un altre recurs era marxar a Estats Units i contractar una mare de lloguer, ja que per la feina d'en Jaume no seria tant complicat.Haviem estudiat la possibilitat de marxar un parell d'anys als Estats Units, en Jaume treballaria de cirurgià a Nova York i jo podria treballar organitzant events com fins ara. Així podriem contractar una mare de lloguer i tenir els fills que sempre haviem desitjat....

Aires de retorn

I passejava jo per la Plaça Catalunya amb uns aires de tristesa a la cara, era l'any 1950 i poc faltava perquè els meus pares i jo marxessim a Boston, on passats molts anys, em convertiria en un dels homes més importants de la ciutat. Avui, han passat 30 anys des que vaig deixar Barcelona, des que vaig deixar els meus amics i la meva familia. Però sé que em rebran amb els braços oberts i podré tornar a viure amb ells un dinar meravellós, tot i que sigui l'ultim que faci, doncs ells no ho saben però m'estic morint.